És
legítim el lloc de treball del ciutadà Juan Carlos Borbó?
No,
perquè va ser designat per un delinqüent, i el seu posterior ratificació
popular es va desenvolupar davall un ambient general de por a un nou colp
d’Estat. A més, no hi havia possibilitat de votar un text alternatiu a
l’oficial. D’altra banda, no podem oblidar per que la seua condició persona
armada, el ciutadà Juan Carlos Borbó hauria de mantindre’s allunyat de la
política.
És el
ciutadà Juan Carlos Borbó nostre “millor ambaixador”?
No,
perquè una persona aliena al govern electe no hauria d’immiscir-se en els
assumptes de l’Estat; a més, s’ha d’evitar que els mandataris d’altres països
dubten sobre que és l’interlocutor vàlid per a relacionar-se amb Espanya.
[@more@]
És veritat que el ciutadà Juan Carlos Borbó a penes té poder?
No,
segons l’apartat “h” de l’article 62 de
de 1978, Correspon al rei: “El comandament suprem de les Forces Armades”. De
tot això cal interpretar que a Espanya, aqueixa figura vitalícia i hereditària
exerceix el poder d’una manera completament discrecional. En qualsevol moment,
es pot decretar l’estat de lloc o excepció, i fer ús de la força de l’Estat,
que més enllà de tota legitimitat i representació, descansa en l’amenaça de
l’ús de la força.
És cert que el ciutadà Juan Carlos Borbó resulta barat a l’Estat?
No, només
durant 2006, mantindre el ciutadà Juan Carlos Borbó i la seua prole, suposarà
per a les arques de l’Estat un gasto de 8.048.510 Euros, segons consta en
l’epígraf 911M, de la pàgina 42998, del Boletín Oficial del Estado número 312,
publicat el divendres, 30 de desembre del 2005, en el que es fa pública
l’aprovació de
30/2005, de 29 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any
2006 (firmada, per cert, per ell mateix, si bé compta amb la ratificació de la
firma del president del Govern).
Però no és cert que tindre una República seria més costosa?
És de
suposar que una República implicaria canvis molt clars quant a les altes
institucions de l’Estat: primer, la desaparició de
això implica; segon, la creació de
canvi en la denominació del que fins ara ve sent
Govern, que passaria a anomenar-se Oficina de
Primer ministre. Aventurar amb precisió l’impacte pressupostari dels dits
canvis no pareix quelcom fàcil de fer, però… encara que l’escenari resultant fora
una miqueta més car… quina persona honrada mantindria una forma de govern antidemocràtica,
només perquè resultara més econòmica?
Quin benefici aporta a Espanya el càrrec del ciutadà Juan Carlos Borbó?
Cap. La
suposada estabilitat és més aïna el tradicional immobilisme dels sistemes
totalitaris, i per respecte al poble, hauria de ser només aquest, a través de
les urnes, qui exercira d’àrbitre de tots els poders públics.
Són només els esquerrans els que defenen
No, donat
permetre que siga la ciutadania qui trie la persona que ostente la màxima
representació de l’Estat, no beneficia ni perjudica les forces de tipus
conservador, ni als partits socialdemòcrates, ni als nacionalistes, ni tan sols
als ecologistes o altres que ara com ara, són extraparlamentaris.
És possible considerar-se republicà i al mateix temps “juancarlista”?
No,
perquè una persona republicana sempre defendrà que siga el poble qui trie
periòdicament tots els seus representants públics.
Acumula el ciutadà Juan Carlos Borbó mèrits especials per al seu càrrec?
No,
aferrar-se a un càrrec medieval, l’existència del qual impedeix que la
ciutadania puga triar al seu màxim representant a través d’eleccions
periòdiques, no pareix precisament un mèrit especial. D’altra banda, la seua
inexacta renúncia a l’exercici del poder, respon més al seu interés particular
per trobar una “eixida desesperada que li permeta conservar el seu estil de
vida”, que a un genuí compromís amb els valors de la democràcia i el bé públic.
Potser tractava d’evitar que es reproduïra un escenari de llibertat com el de
Grècia. I quant a la seua relació amb els successos succeïts durant l’intent de
colp d’estat del 23 de febrer de 1981… a ciència certa, ningú sap res. Per un
altre costat… quin mèrit podria justificar que es regale a una família el comandament
suprem de l’exèrcit amb caràcter vitalici i hereditari? Per a recompensar fets
heroics ja estan les condecoracions, premis i monuments.
És possible que el ciutadà Juan Carlos Borbó siga republicà?
No,
seria un contrasentit. Un monarca republicà, abdicaria immediatament. El més segur
és que el ciutadà Juan Carlos Borbó crega en la seua causa, de la mateixa
manera que el romà pontífex ha de creure en la seua. I per tant, seria il·lògic
que algú defenguera una causa i al mateix temps poguera ser pres per un
defensor de la causa oposada.
Porta el ciutadà Juan Carlos Borbó una vida exemplar?
No hi ha
manera de saber-ho, perquè els mitjans de comunicació pareixen actuar conduïts
per la fantasia de la literatura infantil, quan no de l’estil periodístic que
s’ha donat a anomenar “premsa rosa”, quant al màxim representant polític de
l’Estat. De totes maneres, què haurà de veure la conducta privada d’un únic
ciutadà amb la forma de govern el seu país?
És coherent el títol Segon de
de 1978?
No,
perquè per a començar, contradiu el primer apartat de l’article 1, atés que la
monarquia constitueix la negació de la igualtat. També contradiu el segon
apartat d’aqueix mateix article 1, ja que si els poders de l’Estat realment
emanaren del poble espanyol, aquest podria triar el seu Cap d’Estat, i això no
ocorre. D’altra banda, l’article 14 consagra la igualtat davant de
discriminació, entre altres motius, per raó de naixement, la qual cosa és
contrari a l’existència de la monarquia. A més, l’article 22, en el seu cinqué
apartat, prohibeix les associacions secretes i les de caràcter paramilitar. La
qual cosa contradiu la constitucionalitat del títol Segon.
És veritat que el ciutadà Juan Carlos Borbó és aficionat a les motos?
Potser.
I? Afecta això a la seua capacitat per a governar? No governa? Llavors… per què
no puc triar periòdicament a qui ostente la direcció de l’Estat del meu país?
El que una persona tinga predilecció pel món del motor, o afició per les
emissores de ràdio d’ona curta no revela més que la seua condició de ser humà.
Fins i tot es presta a l’humor fàcil, ja que denota certa necessitat fer quelcom
seriós després d’una llarga jornada de treball?
“Hi ha problemes més importants que el de la monarquia”
Un
edifici es construeix començant pels fonaments. Una societat, també. Tot el món
sap que la democràcia és el poder del poble. Sense democràcia, només queda
l’arbitrarietat. El primer pas perquè el poble resolga els seus problemes és no
consentir que ningú decidisca per ell, perquè qui, més qui menys, tot el món
agrana per a sa casa, i la casa de tots és quelcom que només tots poden
agranar. La direcció d’un país modern no pot estar en mans d’un negoci
familiar. Primer: democràcia, després: tota la resta.
“No mencions l’assumpte de la monarquia, que tindràs problemes”
L’existència
de conceptes tabú, posen de manifest que quelcom els ocorre a les llibertats
públiques en la nostra societat. Des de posicions de respecte, qualsevol
assumpte hauria de ser abordable. Sense l’amenaça de litigis immorals, la
condemna mediàtica a l’ostracisme o la por al rebuig professional (a l’estil
McCarthy).
“Tenim un bon rei”
Potser
sí, però… i el pròxim? És moral, o ètic deixar un assumpte de semblant
importància en mans de l’atzar? D’altra banda, és possible afirmar sense rubor,
que la persona que ha viscut i treballat braç a braç amb un delinqüent habitual
(el militar colpista de 1936) siga la més idònia per a representar hui en dia
al poble espanyol? Algú s’imagina a
despatxar amb un monarca triat per L’Innombrable? Potser Espanya siga diferent,
però sens dubte, aquesta és una diferència a pitjor.
“Felipe està molt preparat”
Millor,
així no tindrà problemes per a reconduir el seu futur professional. No es tracta
d’anar en contra de ningú en particular, sinó molt al contrari, d’anar a favor
de la població en general. El principal problema de la família reial no és el
malbaratament econòmic, ni les contínues ingerències d’un militar en els
assumptes de la vida pública i la política exterior, ni la seua falta de
legitimitat d’origen… no, el principal problema de la institució monàrquica és
que la seua presència col·lideix amb l’existència d’un poder polític triat pel
poble. Una de les eixides possibilistes, consistiria a comprometre’s a
mantindre el seu tren de vida durant algun temps, però només prèvia abdicació
definitiva a
de l’Estat. Si el ciutadà Felipe Borbó desitja involucrar-se en política,
hauria de renunciar a la seua carreta militar, fundar o sol·licitar militància
en un partit polític legal, i a partir d’ací, convéncer al poble, qui podria
depositar la seua confiança, per algun temps.
“El rei ho és per designi diví”
Qualsevol
credo religiós és digne de tot respecte. No obstant, parlem de la vida pública,
de les institucions de l’Estat. Per serietat, per respecte a les diferents
concepcions i formes d’entendre l’espiritualitat (o la seua absència), un país
modern no pot ser confessional, dita siga d’una altra manera: cap religió pot
condicionar la forma de govern que el poble d’Espanya decidisca atorgar-se.
“
Constitució Espanyola
Una
societat no és una pedra. Espanya és hui un país que poc té a veure amb el que
va deixar després de de si l’etapa del feixisme totalitari. La realitat mundial
és una altra. El grau de maduresa de la ciutadania, reclama per a si el que per
simple reconeixement democràtic li correspon en justícia: la llibertat per a
decidir.
Constitució Espanyola
tot de completa derogació. Hui, Espanya precisa de profunds canvis que
responguen a unes necessitats d’organització territorial que els fets s’encaboten
a definir com a federals. La inserció del nostre país en models supranacionals
com
el convenciment en una millor defensa del Medi Natural, la qüestió d’adoptar
fraternalment als que arriben al nostre país a la recerca d’un món millor, l’inocultable
esperit pacifista, la recerca de la pau en el País Basc, l’assumpció d’un Estat
culturalment plurinacional, la plena igualtat de drets de la ciutadania i el
respecte a les minories, constitueixen desafiaments que superen àmpliament
l’àmbit de la vella Carta Magna. I d’entre tots aqueixos punts el més evident i
vergonyós, és el manteniment d’una institució medieval en la cúspide de la
jerarquia d’un país, en 2006.
“altres països tenen monarquia, i els va molt bé”
Parlem
de nosaltres. Societats distintes tenen moments distints. Altres veuran per si
mateixos què volen fer, què els deixen fer, i quan decideixen fer-ho. Els
països estrangers són independents del nostre. Si quelcom ha caracteritzat els
Segles XIX i XX, ha sigut la progressiva assumpció del poder pel poble,
basant-se en els principis il·lustrats dels pensadors francesos, alemanys,
russos, anglesos i grecs clàssics, entre altres. De totes maneres, fins i tot
entre els països que conserven la monarquia com a símbol, el seu nivell de
maduresa democràtica és molt major que el d’Espanya. Ningú a Canadà ni a
Austràlia consentiria que el seu ordenament jurídic concedira comandament
efectiu en el seu país, a la reina dels anglesos. Ningú al Japó permetria que
l’emperador tornara a influir en la seua política de defensa. Monarques
absoluts amb comandament suprem sobre l’exèrcit ja només els trobem en el
Vaticà, El Marroc o els països de la península aràbiga… i Espanya, clar. De
totes maneres, si farem un anàlisi seriosa, les raons per les quals Holanda,
Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Japó, Luxemburg, Canadà, Austràlia, Dinamarca o
Noruega gaudeixen de sistemes democràtics més avançats i millor qualitat de
vida que les d’Espanya, no tenen la seua explicació en la monarquia, sinó en
altres factors, el principal dels quals prové del seu grau de llibertat en les
anteriors set dècades, en comparació amb el nostre país. A més, es fa difícil
trobar un país en què, com a Espanya, l’exèrcit s’haja vist obligat tantes
vegades a adoptar un paper repressor contra la seua pròpia societat civil.
Diuen que el diable quan s’avorreix mata mosques… a l’exèrcit espanyol, una
vegada perdudes totes les colònies, es va utilitzar per a reprimir protestes
sindicals, destruir el govern legítim, prohibir llengües i cultures autòctones
i atemorir a a l’oposició.
“
República
Sí,
sobretot tenint en compte que va haver de torejar amb els constants embats
destructius provinents del nacional catolicisme de la ultra dreta, que
finalment, cansada de perdre eleccions i no poder imposar la seua voluntat com
antany, va optar per donar un Colp d’Estat, provocant
Espanyola.
República
la societat espanyola a la recerca d’un futur de llibertat, justícia, progrés,
laïcisme, igualtat, federalisme, fraternitat, pacifisme… que es va durar poc, a
penes un lustre, perquè certs poders fàctics no podien tolerar que un país com
Espanya completara satisfactòriament una experiència cívica com la que es
desprén de
de
Espanyola
cultures, la separació de poders, l’emancipació de la dona, la defensa de les
classes desfavorides, el multipartidisme… massa bé, en molt poc de temps. I
perquè es repeteix tant llavors, que
etc.? Molt senzill: els partits conservadors espanyols fa setanta anys que
demonitzen
en l’esperança que aquesta no torne mai, i així poder conservar els privilegis
que els ofereixen els sistemes arbitraris com el totalitarisme o la monarquia.
No és cert? Si no temeren la llibertat, no l’atacarien amb tant d’interés. Qui
ataca l’existència d’unes eleccions lliures… quin -te’m d’elles? El resultat?
No és una qüestió fútil: parlem que tota persona que tinga menys de 80 anys,
s’ha format en un ambient en què se li repetia una i mil vegades que
quant a la mort de sacerdots… “papà Estat” va fer quelcom pitjor que llevar-los
la vida: els va reduir les inexplicables subvencions públiques.
“
és cosa de separatistes”
No,
l’única cosa que volen separar els republicans són els poders de l’Estat, en
interés general, i per a garantir la interlocutòria control i la transparència,
reduir el despotisme i dignificar la classe política. El primer és concedir al
poble la capacitat per a organitzar-se i decidir, i després, la qual cosa calga
ver ja es veurà, naturalment, es veurà en les urnes i en els parlaments, i mai
d’una altra manera.
“George W Bush és republicà”
Sí, però
no és el que pareix: en efecte, el president dels Estats Units d’Amèrica, és republicà,
com el president de França, és a dir, són caps d’Estat triats pel poble, per un
període determinat, a través d’eleccions lliures. Però el president americà és
republicà presidencialista, la qual cosa significa que els sistemes de control
i les prerrogatives del seu càrrec no són precisament les descrites pels
il·lustrats francesos del Segle XVIII. A més, està la coincidència que el
partit de George W Bush, s’anomena Partit Republicà, d’ideologia és molt
conservadora, en contraposició amb l’altre gran partit nord-americà, el Partit
Demòcrata, que és de dretes. Novament cal assenyalar: l’estranger és
l’estranger, i Espanya, és Espanya.
“
és un la seua utòpic”
No, amb
esforç, raó i pau, tot es pot defendre, i tot es pot aconseguir. Partint amb un
esperit derrotista, mai s’haurien aconseguit èxits tan grans per a
l’abolició de l’esclavitud, l’equiparació de drets entre la dona i l’home, el
sistema de
Seguretat Social
racial, i un llarg etcètera.
“
és cosa de comunistes, maçons i anticlericals”
No, per
definició,
és cosa de totes i tots. És cert, que al principi hi havia certa tendència a
identificar els valors de
República
comunistes… però, de ser cert en part, aquesta és una afirmació tendenciosa.
També s’ha confós la defensa del laïcisme amb l’anticlericalisme, la qual cosa
és un altre error: una cosa és defendre que l’Estat no ha d’estar mesclat amb
la jerarquia de cap religió, ni la catòlica, ni l’islam, ni cap altra, i una
altra cosa molt distinta, és pretendre que els demòcrates vagen a atacar els
professionals d’algun culte. Precisament, garantir la llibertat de culte és un
dels principis de
i per això, el no identificar a l’Estat amb aquesta o aquella religió, la qual
cosa fa és ser una mostra de respecte cap als que professen credos minoritaris.
Sobre la maçoneria… perquè ho entenga qualsevol profà, es tracta d’una
associació d’amistat, que defén valors de respecte i ajuda mútua, i entre les
seues normes està el no immiscir-se en assumptes polítics ni religiosos, a més
de promoure la igualtat entre persones lliures i fraternes. Sense aprofundir
més… una organització així (que a més no és cert que siga secreta), de cap
manera pot resultar danyosa per a l’interés general.
“Els republicans van provocar
No, la
guerra la van fer els que tenien armes i les van utilitzar en contra de les
institucions electes pel poble a què precisament havien jurat defendre. És molt
greu mentir en quelcom tan bàsic i fàcil de comprovar. El revisionisme històric
mogut per interessos polítics, és quelcom que avergonyeix al més pintat.
“Els republicans pretenen destruir Espanya”
No, tot
al contrari. Els republicans (i les republicanes), l’única cosa que
persegueixen és que tots els càrrecs públics d’Espanya siguen triats en les
urnes.
“Els republicans volen matar el rei”
No, en
potser, però hui en dia, ací, a Espanya, l’única cosa que desitgem els
republicans és que el ciutadà Juan Carlos Borbó es dedique a una altra cosa,
que tinga un treball com qualsevol altre espanyol, i que no entorpisca la vida
de les institucions públiques de l’Estat, al capdavant de la direcció de la
qual han de col·locar-se persones triades en les urnes, per períodes raonables,
i en situació de recíproc control i supervisió. No cal matar a ningú, això
seria violent, i als republicans moderns ens repugna el recurs a la violència
com a instrument per a aconseguir mitjans polítics. Simplement, desitgem que la
ciutadania d’Espanya no siga objecte d’herència familiar, com si de bestiar es
tractara. Estem al Gener del 2006, el nostre país posseeix l’octava major
economia del planeta (enguany el Producte Interior Brut espanyol ha superat el
canadenc). Ningú vol matar a ningú. Tot al contrari, perseguim la plena
legitimitat democràtica del país.
“Els republicans es mouen per odi, revengisme i enveja”
No, ni
tan sols hauria de ser necessari explicar-ho: no hi ha odi, sinó concòrdia; no
hi ha revengisme, perquè no hi ha reus ni objectius personals, i enveja… només envegem
les cotes de maduresa democràtica de què altres països fan gala, de la que la
pròpia Espanya va fer gala en el passat… en ple 2006, les republicanes i els
republicans espanyols, només envegem el nostre futur.
“Amb
desapareixerien els valors culturals d’Espanya”
No, molt
al contrari, amb
República
d’Espanya, amb el millor de la filosofia política elaborat per la resta del
planeta al llarg de tota
Història. Ben
llengua de les palometes” va instal·lar per sempre en la nostra memòria: “amb només
una generació d’espanyols educats en els valors de
de
haurà germinat, i ja mai serà possible tornar als temps de la foscor”.