Per millorar l’educació

http://ramoncardona.blogspot.com/

publicat avui a Levante, edició general ( no ha eixit en l’edició Levante de Castelló)
En l´inici d’un nou curs educatiu, el PP ens torna a inundar amb la seua propaganda de que tot ho fan meravellosament i que la culpa de les carències sempre són d’altres. Un bon moment per recordar que la universalització del dret a l’educació ha estat el resultat de lluites de les classes populars al llarg de la història. I que avui tenim centres adequats a molts dels nostres pobles gràcies a les mobilitzacions de mares, pares, professionals, alumnat, organitzacions socials, sindicals i polítiques que van demostrar a la Conselleria que no es rendirien en l’exigència d’un centres educatius dignes.
En aquest moment, hi ha una important crisi en educació. Una crisi que apareix per les contradiccions entre l’evolució de la realitat social i allò que era/és la institució educativa i que té els seus símptomes: insatisfacció en bona part de les persones implicades en el procés educatiu, desorientació i indefinició de valors a defensar, desencontre entre famílies i professionals, dificultats de convivència, la utilització politiquera de qualsevol debat educatiu…

[@more@]

Una cosa apareix clarament: l’educació bàsica (la que va dels 0 als 16 anys) ha de canviar per donar resposta a nous reptes, però les millores necessàries no vindran del poder polític conservador, que continuarà resistint-se a evolucionar en favor de tota la població, sinó provocades per l’exigència i la pressió social. Per això ara cal ser conscients de quines són les noves demandes que eviten la degradació del servei públic d’educació i que garanteixen que cada persona eixirà de la institució educativa amb el bagatge suficient per accedir a una vida digna.
En primer lloc, l’educació ha de treballar des del primer moment, per l’èxit de tots i totes. El fracàs escolar (és difícil definir-lo, però les notes actuals no el mesuren) és inadmissible, i l’èxit ha de ser avaluable i comprovable. Això exigeix centres educatius públics des del primer any de vida per a tota la població, que hi haja professionals, recursos i infraestructures que arriben a les necessitats de tot el territori i que s’atenguen les necessitats educatives d’aquell alumnat que amb més carències.
En segon lloc, no s’aconseguirà resoldre la problemàtica que existeix en educació (en especial els problemes de convivència o el xoc escola-societat) sense un consens del qual participen tots els agents educatius, especialment les mares i els pares. L’escola ha de ser democràtica en els valors que defensa però també en la participació. Cal demanar, impulsar i formar la participació de totes les persones implicades en els problemes.
La necessitat de no excloure a ningú comporta l’exigència d’una educació que siga laica, no adoctrinadora i impulsora de valors universals de justícia, solidaritat i dignitat. L’alternativa a una escola laica és una escola que té un dogma concret que deixa fora d´ella a qui no el comparteix. El PP camina exactament en el sentint contrari al que aquí s’expressa com a necessari, però la LOE, recentment aprovada, i la seua aplicació tampoc dona moltes esperances per avançar en aquest sentit.
Finalment, l’escola ha de garantir la transmissió de coneixements, d´actituds, de valors útils per les persones i la societat. L’educació ha de ser científica i socialment responsable perquè transmet sabers i perquè hauria de fomentar, al mateix temps, el qüestionament d’allò existent, com única manera de progressar. Exigim que es deixen d’històries sobre que bé que s’ensenyava abans i que ens ofereixquen una institució educativa d’última generació que responga al seu entorn actual.
No ens deixem enganyar. L’educació té solució si avança en el sentit expressat, i és l’educació pública la que millors possibilitats té perquè sempre ha estat la que ha ofert l’educació de millor qualitat, la que ha treballat amb tota la població escolar, sense excloure a ningú i l’única que pot ser laica, democràtica i participada. És en aquest àmbit on hauríem de fer una darrera reivindicació: més inversions per l’escola de tots i totes, més diners per l’ensenyament públic. Però ja sabeu: no ens ho regalaran, caldrà arrancar-ho amb força, és a dir, amb mobilització social.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.