http://ramoncardona.blogspot.com/
En aquest moment, hi ha una important crisi en educació. Una crisi que apareix per les contradiccions entre l’evolució de la realitat social i allò que era/és la institució educativa i que té els seus símptomes: insatisfacció en bona part de les persones implicades en el procés educatiu, desorientació i indefinició de valors a defensar, desencontre entre famílies i professionals, dificultats de convivència, la utilització politiquera de qualsevol debat educatiu…
[@more@]
Una cosa apareix clarament: l’educació bàsica (la que va dels 0 als 16 anys) ha de canviar per donar resposta a nous reptes, però les millores necessàries no vindran del poder polític conservador, que continuarà resistint-se a evolucionar en favor de tota la població, sinó provocades per l’exigència i la pressió social. Per això ara cal ser conscients de quines són les noves demandes que eviten la degradació del servei públic d’educació i que garanteixen que cada persona eixirà de la institució educativa amb el bagatge suficient per accedir a una vida digna.
En primer lloc, l’educació ha de treballar des del primer moment, per l’èxit de tots i totes. El fracàs escolar (és difícil definir-lo, però les notes actuals no el mesuren) és inadmissible, i l’èxit ha de ser avaluable i comprovable. Això exigeix centres educatius públics des del primer any de vida per a tota la població, que hi haja professionals, recursos i infraestructures que arriben a les necessitats de tot el territori i que s’atenguen les necessitats educatives d’aquell alumnat que amb més carències.
En segon lloc, no s’aconseguirà resoldre la problemàtica que existeix en educació (en especial els problemes de convivència o el xoc escola-societat) sense un consens del qual participen tots els agents educatius, especialment les mares i els pares. L’escola ha de ser democràtica en els valors que defensa però també en la participació. Cal demanar, impulsar i formar la participació de totes les persones implicades en els problemes.
La necessitat de no excloure a ningú comporta l’exigència d’una educació que siga laica, no adoctrinadora i impulsora de valors universals de justícia, solidaritat i dignitat. L’alternativa a una escola laica és una escola que té un dogma concret que deixa fora d´ella a qui no el comparteix. El PP camina exactament en el sentint contrari al que aquí s’expressa com a necessari, però la LOE, recentment aprovada, i la seua aplicació tampoc dona moltes esperances per avançar en aquest sentit.
Finalment, l’escola ha de garantir la transmissió de coneixements, d´actituds, de valors útils per les persones i la societat. L’educació ha de ser científica i socialment responsable perquè transmet sabers i perquè hauria de fomentar, al mateix temps, el qüestionament d’allò existent, com única manera de progressar. Exigim que es deixen d’històries sobre que bé que s’ensenyava abans i que ens ofereixquen una institució educativa d’última generació que responga al seu entorn actual.
No ens deixem enganyar. L’educació té solució si avança en el sentit expressat, i és l’educació pública la que millors possibilitats té perquè sempre ha estat la que ha ofert l’educació de millor qualitat, la que ha treballat amb tota la població escolar, sense excloure a ningú i l’única que pot ser laica, democràtica i participada. És en aquest àmbit on hauríem de fer una darrera reivindicació: més inversions per l’escola de tots i totes, més diners per l’ensenyament públic. Però ja sabeu: no ens ho regalaran, caldrà arrancar-ho amb força, és a dir, amb mobilització social.