Opinió: Isaura Navarro sobre l’Estatut

publicat avui per Levante

Al País Valencià semblem condemnats a repetir la Història. Pel que fa a la nostra autonomia, no hem avançat ni un pam. Ni al 82 ni ara hem estat capaços d´assolir un grau d´autogovern a l´alçada de la nostra identitat nacional, solidari amb la resta dels pobles de l´Estat i coherent amb la cultura que ens és pròpia. I tot, perquè el grapat de polítics que ens han governant han estat sempre més pendents de fer carrera a l´ombra de Madrid que de defensar els interessos dels valencians i les valencianes.

[@more@]

Al País Valencià semblem condemnats a repetir la Història. Pel que fa a la nostra autonomia, no hem avançat ni un pam. Ni al 82 ni ara hem estat capaços d´assolir un grau d´autogovern a l´alçada de la nostra identitat nacional, solidari amb la resta dels pobles de l´Estat i coherent amb la cultura que ens és pròpia. I tot, perquè el grapat de polítics que ens han governant han estat sempre més pendents de fer carrera a l´ombra de Madrid que de defensar els interessos dels valencians i les valencianes.

A la Transició, l´allau de gents que inundava el Cap i Casal exigint un Estatut de primera van ser traïts per una socialdemocràcia massa espantada per arreplegar el crit de llibertat. 25 anys després, la dreta ha tornat ha imposar per al País Valencià el seu model de «regió que ofrena noves glòries a Espanya». I els socialistes, novament, han jugat el paper de Cavall de Troia per trair l´esquerra.

El text finalment aprovat i la seva tramitació és, ni més ni menys, el reflex d´esta realitat. Uns símbols identitaris fills dels complexos davant els cosins germans del Nord, uns drets esquifits sense cap valor normatiu i un finançament ben escàs. Sens dubte, una de les comunitats més submises de totes i la menys reivindicativa.

De les Corts Valencianes va sorgir un desficaci de reforma. Redactat a corre-cuita, ple de faltes d´ortografia i amb una clàusula que reconeixia la manca d´iniciativa. Però per uns dies vàrem viure la il·lusió que hi havia esperança. Per fi, els socialistes valencians donàvem senyals de vida pròpia. El propòsit d´esmena era modest, però políticament important. Pareixia que volien desempallegar-se del cordó umbilical que els mantenia nugats al projecte del PP. Obria la porta a futures aliances per desplaçar la dreta de les institucions i guanyar la majoria social al carrer.

Però com dèiem, es tractava d´un miratge. Quinze dies fent veure que alguna cosa canviava per acabar imposant el segrest de la democràcia per part del bipartidisme i, el que és més greu, les tesis secessionistes respecte a la llengua de la dreta cavernícola i orgullosa de la seva ignorància.

L´esquerra política i social valenciana no oblidarà mai aquesta claudicació reeditada. Joan Ignasi Pla ha soterrat tota la seua credibilitat i, tot d´una, les seues possibilitats de governar la Generalitat. I el PSPV-PSOE ha tornat a demostrar que no té iniciativa política perquè el seu projecte coincideix, en el fons i en la forma, amb el del PP.

La conclusió necessàriament passa per evidenciar que els partits majoritaris han reservat per al País Valencià un paper de comparsa. És molt útil tenir un alumne dòcil per posar fre a les aspiracions de llibertat de la resta -i PP i PSOE venen aplicant la recepta des de que conquerirem la democràcia-, just el que Pla ha acceptat perquè, en aquests moments, Zapatero buscava un pacte amb la dreta on fora i com fora. Rajoy recupera terreny a les enquestes gràcies a la demagògia i el president del govern ha de fer veure que la nación española no peligra.

Siguem sincers, PP i PSOE mai no han tingut un projecte autònom per al País Valencià. Com el tenen els populars a Galícia i les Illes o els socialistes a Andalusia i Catalunya. No som més que un peó al tauler d´escacs, un d´aquests que es sacrifica en el primer moviment per donar eixida a la reina.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.