publicat avui per Mediterraneo
Després de la quarta victòria consecutiva del Partit Popular es fa difícil parlar d’esperança, d’un futur que faça justícia amb la memòria col·lectiva i amb els nostres majors. Cada dia és més cert el pessimisme d’Enrique Cerdán Tato, mestre de periodistes i historiadors. Mentre nosaltres enyorem un País Valencià lliure, solidari i just; mentre imaginem un present i un pervenir digne del nostre passat de lluites per la dignitat; la crua realitat, i les urnes, ens retornen a la Comunidad Valenciana. Una terra sense personalitat pròpia ni història. Una peça més del puzle que conforma la globalització, on els essers humans no són més peons al servei de la caixa registradora del gran capital i la insolidaritat amb els desafavorits és la característica més definitòria.
[@more@]
Dotze anys de degradació del serveis públics. On milers d’estudiants han conformat tot el seu currículum primari i secundari escolaritzats en barracons. On les llistes d’espera i els llits als corredors dels hospitals són el tret característic de la sanitat pública. I on els geriàtrics no són més que un negoci. No han estat suficients per despertar la indignació dels valencians i les valencianes.
Una dècada llarga i obscura amb la corrupció com a senyera del govern i el territori ferit de mort per les excavadores. On la vivenda s’ha convertit en un article de luxe a l’abast de poques butxaques. I els sous dels treballadors i les treballadores retrocedeix als nivells de fa 15 anys, en benefici d’uns pocs.
I, a pesar de tot, de l’aprensió que ens envaeix per la victòria incontestable de la dreta, continuem lluitant per un món més just que volem començar a construir des de casa nostra.
Marina Albiol
Diputada d’Esquerra Unida i Compromís a Les Corts Valencianes